Passejant pel centre d’Addis els primers dies ens va sorprendre la gran quantitat de persones que parlaven espanyol i que ens donaven un cop de mà, un espanyol amb accent cubà per això.

Però un cop vam conèixer en Wende tot  va començar a tenir sentit.

En Wende és un etíop que quan era petit, a causa de la guerra i en quedar-se orfe, el govern el va enviar a Cuba. Milers de nens van emprendre un viatge llarg i perillós a bord d’un vaixell holandès que un cop va atracar a la capital de Cuba ja mai més no va tornar a  salpar a la mar per culpa de les males condicions en les que es trobava.

Allà aquests nens van rebre una educació i a la vegada van aprendre un ofici. En Wende va voler retornar al seu país quan va finalitzar els seus estudis, aquí encara hi tenia una part de família, els seus germans que es van quedar a Etiòpia.

Un cop aquí, en Wende ha sabut guanyar-se la vida treballant una mica de tot i amb una filosofia molt africana que diem nosaltres, treballar per tenir just el que li fa falta, ni més ni menys. En Wende viu, amb la seva família, en un pis d’un bloc de pisos que el govern etíop els va donar  ja que els va expropiar el lloc  on vivien per fer edificis. Ens sorprèn quan anem a casa seva que totes les portes del bloc estan obertes i veus constantment gent entrar a una casa i sortir-ne d’una altra; ell diu que aquí és normal, que els veïns són també de la família i que les cases estan obertes a tothom. Aquí quan sents olor a cafè o “bunna”, com es diu en amhàric, és hora de sortir de casa i anar a casa la veïna a “petar la xerrada”, el cafè aquí, igual que el futbol, és una religió més.

En Wende ens fa de guia aquests dies a Addis i ens explica com és l’etíop i la seva cultura, com menjar el menjar típic d’aquí i com veu ell el seu propi país. Ens introdueix a una cultura completament diferent de la nostra on les diferències entre homes i dones és força important, gairebé per cada 10 homes que veiem pel carrer només veiem una dona i “on són les dones en aquest país?” ens preguntem, on les diferències entre classes també estan molt marcades i on el turisme cada cop està contaminant més als pobles més verges que encara queden.

En Wende és un home senzill que l’únic que pretén és viure tranquil, veure créixer els seus fills i donar-los una educació, escapar-se el dissabte amb els seus amics a dinar i poder explicar-los les seves preocupacions i les seves alegries. Una persona implicada amb la seva feina i en poder ajudar, en la mesura que ell pugui, aquells que ho necessitin.

En Wende diu que a vegades els occidentals que venim aquests països volem ajudar-los però amb una visió occidental, i aquí la vida i la manera de fer és un altre, i com un proverbi etíop bé diu “els ocells de cada país volen com el país”.

Ens acomiadem del Wende a l’aeroport amb tristesa; amb ell hem pogut conèixer un altre país dins del nostre projecte i a la vegada compartir el millor dels països, les relacions humanes.