Surt el sol a Gengapuram, sentim el gall cantar i els primers reflexes de sol ens desperten. Un nou dia a l’Índia i per fi sense pluges.

Esmorzem uns “idlis” (una pasta d’arròs típica de l’Índia) i la Satia ens ve a buscar per anar cap a l’escola. Després d’una setmana sense anar- hi per les pluges i la festa del Divali, avui toca anar a l’escola.

L’escola és molt a prop del poble i veiem nens que hi van a peu, d’altres amb la bicicleta, d’altres acompanyats pels pares amb un “rickshaw” aprofitant per deixar-los i ells seguir amb la seva ruta; d’una manera o una altra tots fan camí a l’escola.

Quan arribem ens trobem amb una escola que amb la contribució d’una ONG local dóna la possibilitat als diferents nens i nenes dels voltants a poder assistir-hi. Avui, per això, és un dia especial ja que la nostra presència fa que els cants i les danses substitueixin per una estona els llibres i les classes magistrals, però per poca estona, ja que avui toca examen i tots han d’estar ben concentrats.

Visitant cada classe, sense destorbar massa, comprovem que l’educació en aquesta escola intenta donar l’oportunitat a tots els nens de poder mitjançant l’educació, decidir en un futur sobre què seran de grans, tot i les diferències que encara podem veure entre les castes i entre nens i nenes. Preguntem a molts d’ells que els agradaria ser de grans: “jo vull ser mestre”, un altre “jo vull ser infermera” i tots comparteixen la mateixa idea d’estudiar per tenir un futur millor, però a la vegada també els preguntem si els agradaria venir amb nosaltres a viatjar o a conèixer nous mons i tots ens diuen que al seu poble hi viuen molt bé i que tot allò que de grans puguin aportar al poble amb la seva educació farà que el poble creixi. La veritat és que tenen raó, qui millor que les noves generacions per poder mantenir viu el poble i a la vegada fer que les diferències de castes i de sexe siguin poc a poc més petites.

Arriba l’hora de dinar i cada nen treu la seva carmanyola i en cercles dinen el menjar que es porten de casa mentre xerren i riuen animadament. A les 14 h és hora de tornar a classe després de fregar cadascú  el seu plat. L’examen comença, els desitgem sort i ens asseiem al final de la classe com si d’un alumne més es tractés.

De tornada, pel camí, ens trobem els nens del poble que aquests dies ens han fet d’amfitrions ensenyant-nos el poble i els seus voltants, acompanyant-nos al camp a veure els arrossars i els mangos, explicant-nos els jocs que a ells els agraden, tastant els seus menjar típics, tirants petards per la festa del Divali, cantant i ballant els seus balls, intentant que aprenguéssim paraules en Tamil (la seva llengua materna) i rient de cada cosa que fèiem o dèiem. A la vegada nosaltres els hem pogut mostrar les imatges dels altres països que hem visitat i les cares de sorpresa i les preguntes contínues sobre les altres cultures ens han omplert d’energia i de ganes de seguir mostrant el món a les noves generacions.