Author: Anna Bertran (page 2 of 3)

Amics pel món

Fer la volta al món era la il·lusió que tenia en Xevi feia molts anys, aquesta il·lusió ens la va transmetre a poc a poc a tots aquells que formen KAW, però a la vegada a la gent que tot i no viatjar amb nosaltres aquests nou mesos també està al nostre costat, com la família i els amics, els coneguts, els nens, pares i professors de l’escola GEM, els companys de les nostres respectives feines que per un temps hem deixat en “stand by”, inclús, en aquests gairebé tres mesos de viatge a la gent que hem anat coneixent pel món i que gràcies al projecte hem pogut crear un vincle que estem segurs que perdurarà.

Durant aquest temps a part de nosaltres dos viatjant hem tingut la sort de poder compartir moments amb companys de viatge tan diferents com els missioners espanyols a Moçambic, cooperants a Etiòpia i en els últims dies gaudir de la companyia d’amics propers que han decidit emprendre un llarg viatge per estar al nostre costat i viure amb nosaltres aquesta gran experiència amb els seus propis ulls també, sense filtres.

Companys que tant a l’Índia i sobretot a la Xina ens han donat un nou aire i una nova perspectiva del viatge. Amics amb els quals hem agafat avions, trens, autobusos, metros, hem pogut parlar amb la nostra llengua materna novament, hem caminat km i km junts recorrent cada racó del país en el qual ens trobàvem, hem après a menjar amb les mans a l’Índia i amb els “palillos” a la Xina, hem rigut i en algun moment plorat (del que pica el menjar tant a la Xina com a l’Índia!), hem intentat fer-nos entendre a la Xina i finalment ens hem acomiadat d’ells amb la sensació de que aviat ens retrobarem.

Amics amb els que hem compartit el seu primer viatge llunyà, d’altres que després de viatjar junts quan érem joves ho hem tornat a fer ara com si no hagués passat el temps, d ‘altres que ens han ensenyat a veure els edificis amb uns altres ulls (la regla dels terços!) i altres que amb la seva experiència laboral i sobretot de vida a la Xina ens han ajudat a endinsar-nos en aquest país desconegut. A tots i cadascun d’ells gràcies per voler formar part d’aquesta experiència de vida, per donar-nos una altra visió de les coses i sobretot per voler formar part del projecte KAW (ah i no ens oblidem de donar les gràcies pel pernil i el formatge!). Ha estat un plaer compartir cada moment amb vosaltres.

Per endavant queden molts mesos de viatge, de seguir explorant el món que ens envolta i que ens fa créixer com a persones i a la vegada ens dóna l’oportunitat de mostrar-lo a tot aquell que vulgui obrir els seus ulls i la seva ment a una experiència on els sentits i els valors de la vida juguen un paper molt important.

 

 

El gegant d’Àsia

Miro per la finestra del tren que ens porta a Nannig; arrossars inundats d’aigua i d’un color verdós intens, cases mig construïdes, pagesos feinejant, roba estesa, ja que avui brilla el sol, i enmig de tota aquesta tranquil·litat que es percep des de la finestra del vagó en Xevi, jo i la resta del tren escoltem com una treballadora del tren explica amb entusiasme les propietats del bambú!! Així és la Xina! Un país ple de coses sorprenents i de costums completament diferents de les que ens podem trobar al món occidental.

El primer país del món més poblat i el quart més extens del món era parada obligada en la nostra travessa pels 5 continents, per tal de conèixer de primera mà aquest desconegut i a la vegada intrigant indret del continent asiàtic. Un país mil·lenari, amb costums encara de l’època de les dinasties antigues dels emperadors xinesos, amb un govern comunista que tot i les restriccions que imposa al seu poble s’està convertint en una potència mundial del capitalisme i el consumisme pur, on competeixen els monuments més antics i que recorden a l’època d’expansió de l’imperi xinès amb els immensos gratacels que dibuixen el paisatge de les ciutats més important d’aquest país. És voler occidentalitzar-se en les grans ciutats enfront de la paralització del temps en èpoques passades en les zones més rurals.

Aquests dies a Xina hem pogut endinsar-nos una mica en la seva manera de viure i de veure el món. Una societat tancada en si mateixa i molt tímida amb l’estranger simplement per la barrera idiomàtica. Recelosos de la seva intimitat i curiosos amb la nostra presència en segons quines àrees, sobretot en les menys turístiques. Gent que viu per treballar sense massa dies de descans a l’any, bons negociants que mai volen propina, a cadascú el que li toca, una mica individualistes, grans viatgers pel seu propi país (els trens sempre estan plens de xinesos movent-se pel seu país el dia que sigui a l’hora que sigui), amants de la seva gastronomia (els fideus es mengen a totes hores a la Xina) i d’il·luminar- ho tot amb grans cartells de colors.

Una societat i un país que ens ha sorprès gratament, tot i no ser un lloc fàcil per viatjar i integrar-nos, sobretot per l’idioma, però també és veritat que de vegades els gestos i les expressions són un llenguatge universal aquí i a la Xina!!!

Ara per la finestra del vagó el paisatge ha canviat radicalment, una visió més urbana apareix de sobte després d’un túnel i, tot i que al tren ens segueixen venent coses de bambú i els nens i no tant nens van amunt i avall pel vagó, una forta olor a espècies fa que desviem la mirada de la finestra; és hora dinar i els fideus i els termos d’aigua calenta agafen  el protagonisme al vagó, així que caldrà fer el mateix…. bon profit des d’un racó del gran gegant asiàtic, la Xina.

 

 

 

Anem a l’escola a Gengapuram

Surt el sol a Gengapuram, sentim el gall cantar i els primers reflexes de sol ens desperten. Un nou dia a l’Índia i per fi sense pluges.

Esmorzem uns “idlis” (una pasta d’arròs típica de l’Índia) i la Satia ens ve a buscar per anar cap a l’escola. Després d’una setmana sense anar- hi per les pluges i la festa del Divali, avui toca anar a l’escola.

L’escola és molt a prop del poble i veiem nens que hi van a peu, d’altres amb la bicicleta, d’altres acompanyats pels pares amb un “rickshaw” aprofitant per deixar-los i ells seguir amb la seva ruta; d’una manera o una altra tots fan camí a l’escola.

Quan arribem ens trobem amb una escola que amb la contribució d’una ONG local dóna la possibilitat als diferents nens i nenes dels voltants a poder assistir-hi. Avui, per això, és un dia especial ja que la nostra presència fa que els cants i les danses substitueixin per una estona els llibres i les classes magistrals, però per poca estona, ja que avui toca examen i tots han d’estar ben concentrats.

Visitant cada classe, sense destorbar massa, comprovem que l’educació en aquesta escola intenta donar l’oportunitat a tots els nens de poder mitjançant l’educació, decidir en un futur sobre què seran de grans, tot i les diferències que encara podem veure entre les castes i entre nens i nenes. Preguntem a molts d’ells que els agradaria ser de grans: “jo vull ser mestre”, un altre “jo vull ser infermera” i tots comparteixen la mateixa idea d’estudiar per tenir un futur millor, però a la vegada també els preguntem si els agradaria venir amb nosaltres a viatjar o a conèixer nous mons i tots ens diuen que al seu poble hi viuen molt bé i que tot allò que de grans puguin aportar al poble amb la seva educació farà que el poble creixi. La veritat és que tenen raó, qui millor que les noves generacions per poder mantenir viu el poble i a la vegada fer que les diferències de castes i de sexe siguin poc a poc més petites.

Arriba l’hora de dinar i cada nen treu la seva carmanyola i en cercles dinen el menjar que es porten de casa mentre xerren i riuen animadament. A les 14 h és hora de tornar a classe després de fregar cadascú  el seu plat. L’examen comença, els desitgem sort i ens asseiem al final de la classe com si d’un alumne més es tractés.

De tornada, pel camí, ens trobem els nens del poble que aquests dies ens han fet d’amfitrions ensenyant-nos el poble i els seus voltants, acompanyant-nos al camp a veure els arrossars i els mangos, explicant-nos els jocs que a ells els agraden, tastant els seus menjar típics, tirants petards per la festa del Divali, cantant i ballant els seus balls, intentant que aprenguéssim paraules en Tamil (la seva llengua materna) i rient de cada cosa que fèiem o dèiem. A la vegada nosaltres els hem pogut mostrar les imatges dels altres països que hem visitat i les cares de sorpresa i les preguntes contínues sobre les altres cultures ens han omplert d’energia i de ganes de seguir mostrant el món a les noves generacions.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’interior de l’Índia

L’Índia és un d’aquells països que qui més qui menys n’ha sentit a parlar o coneix algú que hi ha anat; molts diuen que els canvia la vida quan arriben a Índia,  que quan tornen a casa ja no són els mateixos, que allà han descobert un altre món. El món místic i màgic que  impregna cada racó del país, des dels mateixos temples, els carrers, les cases i els rius; i això vulguis o no impacta d’una manera o d’un altre.

Nosaltres, des de la nostra humil visió, ens hem trobat amb un país que en pocs anys ha evolucionat força,però que segueix vivint en molts aspectes en l’època colonial i on la diferència entre les “castes” segueix sent present en les comunitats amb les que hem pogut conviure. El paper de la dona, tot i que a poc a poc s’està lluitant per canviar-ho, segueix sent secundari en la cultura índia i en alguns casos segueix tenint dificultats per accedir a l’educació, s’ha d’ocupar de les feines de casa, dels fills i moltes a la vegada treballar al camp per poder subsistir.

En el petit poble on hem pogut conviure uns dies ens ha donat l’oportunitat de conèixer un altra Índia, l’Índia des de l’interior, sense filtres com volem nosaltres mostrar.

Gengapuram és un poble al sud de l’Índia ubicat en una zona rural on la majoria del poble viu encara del camp i l’altra meitat viu dels petits negocis locals. Una comunitat força relacionada entre si, ja que molts d’ells són família com a conseqüència de la tradició que segueix existint a l’Índia dels “casaments arreglats entre els pares”.

Una comunitat que amb la nostra presència es va revolucionar una mica, però que al cap d’un parell de dies va seguir la seva vida normal, bé normal no, ja que un tifó va descarregar amb força pràcticament cada dia que vàrem ser allà. Un fet que per nosaltres va ser motiu d alarma i en canvi per ells una inclemència del temps sense massa importància.

Poder estar amb la comunitat aquests dies ens ha ensenyat a ser pacients, sobretot perquè a causa de les pluges la vida es paralitza en molts aspectes, no hi escola, no poden anar al camp, la camioneta que ven diferents productes no arriba al poble i, en general tothom es recull a casa seva o a la del veí per gaudir al costat d’un bon te amb llet,  d’una conversa entre amics i deixar passar el temps. Això sí, quan la pluja marxa i el sol torna a brillar el poble torna al carrer aprofitant la treva que els dóna el temps per poder feinejar,  fer la bugada, anar al camp a veure com estan els arrossars, treure el bestiar a pasturar, comprar allò que els fa falta al mercat ambulant, etc. Tot fins que tornin les pluges.

La vida segueix en aquest petit poble de l’Índia, una Índia que ens ha acollit amb els braços oberts i que ens està ensenyant l’autenticitat de la seva gent i la seva cultura.

Petra

Petra és una de les 7 meravelles del món i aprofitant la petita parada que fèiem a terres jordanes no podíem deixar passar l’oportunitat de visitar-la.

Després de 4 hores d’autocar, a les alçades del viatge que estem 4 hores de trajecte ens semblen un sospir, entràvem a la ciutat de Wadi Musa on es troba la ciutat de Petra.

L’autocar et deixa al costat mateix de l’entrada de Petra, però nosaltres havíem llegit que a part de Petra hi havia la “petita Petra” menys coneguda que la seva germana gran i  també menys visitada. Començàvem la nostra petita aventura d’Indiana Jones per arribar allà; uns quants km ens separaven del nostre destí final, però el millor, el trajecte fins a arribar-hi.

Després de caminar una bona estona per la carretera entràvem a un petit poblet que més tard vam saber que era dels habitants que antigament havien viscut a les coves de Petra, i que després que aquesta es descobrís i comencés a poblar-se de turistes per fer la millor foto, els van “convidar” a canviar de casa construint aquest poble pràcticament dins del mateix parc que forma el complex de Petra.

Aquest poblet, de gent amable i senzilla, ens mirava encuriosits, què feien dos turistes caminant pel poble i preguntant per on anar a “la petita Petra”? i és que de seguida van veure el nostre esperit aventurer i van desistir de seguir oferint-nos mitjans per anar-hi i es van limitar a indicar el camí i dir-nos que encara ens quedava un bon camí per recórrer. Sense defallir seguíem la carretera que serpentejava entre muntanyes seques i un sol de justícia i, en algun moment ens endinsàvem per camins fressats pels mateixos habitants d’allà.

En un dels revolts, al costat d’una ombra, una veu ens va cridar l’atenció. Uns nois que passaven el diumenge tranquil·lament ens van convidar a prendre te amb ells, i la veritat és que el fet de poder compartir amb ells aquella estona va fer que el llarg camí encara valgués més la pena. Vam poder xerrar una bona estona amb ells sobre els seus costums, el seu país i la seva gent i ens van ensenyar que el fet de compartir un bon te i una agradable conversa és segur la vuitena meravella de món!!!

Després de deixar els amfitrions amb el seu te, ja arribàvem a “la petita Petra” i gaudíem d’unes vistes espectaculars amb la posta de sol com a teló de fons. Però la tarda no acabava aquí i el millor ens esperava a la tornada on vam poder comprovar que tot i sent una ciutat turística per naturalesa on sempre en tenen una pensada per vendre, hi ha persones, com aquells nois del te  i, en el cas de la tornada amb una família que sense esperar res a canvi ens va portar amb la seva camioneta una mica més a prop del punt final de la nostra petita excursió. Una família que amb el somriure dels nens en veure’ns ens van captivar i sense pràcticament dir res per la barrera idiomàtica vam connectar ràpidament i vam poder comprovar l’hospitalitat d’aquella gent que fa uns anys els van treure de casa seva.

Contents arribàvem de nou al punt de partida pensant que si avui havia estat un gran dia, l’endemà a Petra encara ho seria més. I bé, Petra és un lloc espectacular, amb imatges impactants i molts llocs per descobrir i fer fotos fantàstiques, però potser per la nostra visió massa explotat turísticament i amb un gust agredolç en algun moment. Tot i això Petra és un destí a visitar i perdre’s per cada racó i aventurar-se a trobar nous tresors amagats entre les seves runes però el contacte amb els seus habitants és el que li dóna un sentit més màgic i diferent.

Com ja he dit abans aquest contacte humà és sense dubte la vuitena meravella del món, no us la podeu perdre!

 

 

De pas per l’Orient Mitjà

Jordània és un d’aquells països que sempre ens havia cridat l’atenció visitar i conèixer més  a fons. Així, el pas entremig, entre Àfrica i Àsia era fer una parada al camí i visitar aquest país ple de riquesa en molts aspectes, gastronòmica, cultural, arquitectònica i mística.

Arribem a Amman, la capital de Jordània, després d’un mes en el continent africà i només aterrar ja ens adonem  que tornem a ser “a la civilització pura i dura“, un país desenvolupat amb una xarxa de comunicacions terrestre ben construïda, una moneda forta i, on el turisme és base important de l’economia del país. Un país amb aire occidental però sense oblidar en cap moment el fort component religiós d’aquest país islàmic.

La capital és geogràficament un “sinfin” de petits turons que fan que la fesomia de la ciutat siguin carrers que primer pugen i després baixen. Als afores grans gratacels on s’hi allotgen  hotels de luxe, bancs i centres de convencions; la resta de la ciutat blocs d’edificis més aviat antics i una mica atrotinats. També es pot veure a la llunyania, però visible a totes les parts de la ciutat, una immensa bandera del país onejant en un gegantí pal que simbolitza l’orgull que tenen els jordans per la seva terra.

Durant els dies que hem estat a la capital hem pogut visitar els seus principals atractius turístics i tastar la gastronomia local com dos turistes més. La ciutadella, que amb una ubicació privilegiada, et dóna l’oportunitat de veure tota la ciutat des d’una perspectiva més aèria, el teatre romà en un gran estat de conservació i les diferents mesquites que poblen tota la ciutat, totes elles amb els seus altaveus que a l’hora de l’oració fan que la ciutat es paralitzi i a la vegada es converteixi en un lloc místic i de peregrinació per fidels.

Endinsant-nos en els carrerons del centre d’Amman trobem una gran quantitat de comerços locals tant de queviures com d’artesania local, com de joieria, però l’olor de menjar ens absorbeix i ens endinsem encara més en un carreró estret atapeït de comerços i de taules a fora. Trobem un petit restaurant ple de gent local dinant, seiem i amb dificultats alhora d’entendre’ns amb l’amo del local acabem dient-li que ens porti allò que ell cregui que ens agradarà més i l’encerta de totes, totes! Un plat de carn de xai amb una salsa deliciosa de iogurt ( mansaf), que ja en tenim ganes de tastar.

Un cop amb la panxa plena ens disposem a tornar al nostre hotel. Demà serà un altre dia per seguir endinsant-nos en aquest nou país tant diferent als que fins ara havíem estat. Ara  Petra ens espera!

Aires de Cuba a Etiòpia

Passejant pel centre d’Addis els primers dies ens va sorprendre la gran quantitat de persones que parlaven espanyol i que ens donaven un cop de mà, un espanyol amb accent cubà per això.

Però un cop vam conèixer en Wende tot  va començar a tenir sentit.

En Wende és un etíop que quan era petit, a causa de la guerra i en quedar-se orfe, el govern el va enviar a Cuba. Milers de nens van emprendre un viatge llarg i perillós a bord d’un vaixell holandès que un cop va atracar a la capital de Cuba ja mai més no va tornar a  salpar a la mar per culpa de les males condicions en les que es trobava.

Allà aquests nens van rebre una educació i a la vegada van aprendre un ofici. En Wende va voler retornar al seu país quan va finalitzar els seus estudis, aquí encara hi tenia una part de família, els seus germans que es van quedar a Etiòpia.

Un cop aquí, en Wende ha sabut guanyar-se la vida treballant una mica de tot i amb una filosofia molt africana que diem nosaltres, treballar per tenir just el que li fa falta, ni més ni menys. En Wende viu, amb la seva família, en un pis d’un bloc de pisos que el govern etíop els va donar  ja que els va expropiar el lloc  on vivien per fer edificis. Ens sorprèn quan anem a casa seva que totes les portes del bloc estan obertes i veus constantment gent entrar a una casa i sortir-ne d’una altra; ell diu que aquí és normal, que els veïns són també de la família i que les cases estan obertes a tothom. Aquí quan sents olor a cafè o “bunna”, com es diu en amhàric, és hora de sortir de casa i anar a casa la veïna a “petar la xerrada”, el cafè aquí, igual que el futbol, és una religió més.

En Wende ens fa de guia aquests dies a Addis i ens explica com és l’etíop i la seva cultura, com menjar el menjar típic d’aquí i com veu ell el seu propi país. Ens introdueix a una cultura completament diferent de la nostra on les diferències entre homes i dones és força important, gairebé per cada 10 homes que veiem pel carrer només veiem una dona i “on són les dones en aquest país?” ens preguntem, on les diferències entre classes també estan molt marcades i on el turisme cada cop està contaminant més als pobles més verges que encara queden.

En Wende és un home senzill que l’únic que pretén és viure tranquil, veure créixer els seus fills i donar-los una educació, escapar-se el dissabte amb els seus amics a dinar i poder explicar-los les seves preocupacions i les seves alegries. Una persona implicada amb la seva feina i en poder ajudar, en la mesura que ell pugui, aquells que ho necessitin.

En Wende diu que a vegades els occidentals que venim aquests països volem ajudar-los però amb una visió occidental, i aquí la vida i la manera de fer és un altre, i com un proverbi etíop bé diu “els ocells de cada país volen com el país”.

Ens acomiadem del Wende a l’aeroport amb tristesa; amb ell hem pogut conèixer un altre país dins del nostre projecte i a la vegada compartir el millor dels països, les relacions humanes.

 

Escoles amb realitats diferents

Gaba és un poble d’uns 4.000 habitants a 40 km de la capital on l’agricultura és la base de la subsistència i on els nens, a part d’anar a l’escola, han de treballar molts cops al camp, els anomenats “nens pastors” o bé en petits comerços locals.

El trajecte cap a Gaba, a l’inici és força tranquil i amb una carretera amb bones condicions; a mesura que ens anem allunyant de Addis el paisatge canvia radicalment, deixem de banda els grans edificis per àmplies zones de conreu de “teff”. Girem a l’esquerre i deixem enrere la carretera asfaltada per endinsar-nos en un camí de terra que ens fa pensar que ja som més a prop de Gaba. Pel camí podem veure els habitants d’aquella zona com passen el seu dia a dia; la majoria feinejant al camp, d’altres movent-se en carro de cavalls transportant allò que han recollit per vendre, altres acompanyats pels rucs ” que és l’animal per excel·lència aquí, a part de transportar qualsevol tipus de càrrega” dirigint-se a casa seva o anant a l’escola.

Arribem al poble i allà veiem les típiques cases fetes de fang i palla, és dia de mercat i tota la comunitat està aplegada per comprar i vendre allò que els fa falta; ve gent de poblets més llunyans, ja que aquest mercat és el més proper en kilòmetres. És un lloc de trobada amb amics o familiars que viuen lluny i que no es poden veure tan sovint, és un moment de convivència i d’entaular diferents converses al voltant del mercat a la vegada que es venen i es compren els productes dels camps sobretot.

Els nen, aliens a tot el que comporta el mercat, tot i que n’hi ha que els veiem venent patates o controlant els seus rucs, juguen els uns amb els altres o en veure la nostra presència s’acosten a preguntar-nos coses. No els entenem, ja que parlen en amhàric però ja es fan entendre, i en el fons l’únic que volen és que els hi facis una foto i els hi ensenyis.

A uns metres del mercat hi trobem l’escola del poble on fan classe, segons l’època de l’any, unes vegades al matí altres a la tarda. És una escola pública on hi trobem diferents aules, totes elles amb el seu mobiliari escolar, els quaderns, cada alumne té el seu i els porten ben guardats en una espècie de carpetes fetes de paper. A l’hora del patí els veiem construir com una tanca feta amb branques d’arbre. Quan acaba la jornada alguns els veiem al pou del poble omplint diferents recipients amb aigua per portar-los a casa aprofitant el camí de tornada.

En aquesta mateixa zona hi trobem una escola dirigida per una ONG espanyola que ja fa uns anys que treballen al país i, gràcies a la qual, els nens d’aquella zona amb menys recursos econòmics o amb necessitats especials poden anar a l’escola i rebre també una educació reglada. Aquí hi trobem els “nens pastors” que quan acaben la seva jornada al camp amb el bestia acudeixen a l’escola a la tarda-vespre; nens de 6-7 anys que han d’ajudar a les seves famílies per poder menjar cada dia.

Però no tot a Etiòpia són escoles rurals on els recursos i les possibilitats d’accedir a elles són més dificultosos; a la capital ens trobem amb una escola privada a un dels suburbis de la ciutat on cada nen paga al voltant de 40 euros al més per assistir-hi. Ens rep el director, un home ben arreglat i amb posat seriós, que amb un anglès impecable ens pregunta sobre els objectius de la nostra associació i molt amablement després d’escoltar-nos ens diu que per poder accedir a l’escola ens faria falta una carta d’alguna entitat del país per autoritzar-nos a entrar i poder treure imatges dels nens que allà estudien; fins ara no ens hi havíem trobat amb aquest cas però entenem perfectament la situació i que aquesta escola és pràcticament igual a qualsevol de casa nostre i per tant és normal que ens demanin una sèrie d’autoritzacions. La visió occidental es ben palpable aquí.

Pel que hem vist fins ara els jocs dels nens són quasi universals, el futbol, saltar a la corda o a les xapes, aquí sí que no existeixen masses diferències i els nens del món són feliços amb els mateixos jocs.

Les escoles aquí ens han donat una altra visió diferent, potser més evolucionada pel que fa a continent africà però amb realitats completament diferents de les nostres.

Comiats

Tot comença i tot acaba, i la nostra estada a Moçambic arriba a la seva fi.

Enrere deixem el primer país d’Àfrica que hem conegut des de l’interior. Un país que ens ha aportat moltes experiències i vivències, que ens ha començat a ensenyar el continent Africà i la seva manera de viure, molt diferent del nostre en molts aspectes.

De Moçambic ens emportem moltes coses positives tant a escala de país com de societat en general. On hem après que el dia a dia és el més important i formar part d’una comunitat un dels valors essencials en la seva cultura.

Potser hem après que a falta de recursos el que compta és l’enginy i la capacitat d’adaptar-se a les condicions de vida que en aquell moment toquen; potser el conformisme és una manera de viure que tenen, que nosaltres amb la nostra ment occidental no ens és familiar. A vegades volem implantar en aquests països conceptes occidentals perquè creiem que són els correctes o els millors per a  què aquests països es desenvolupin, però potser no és així i simplement hem d’intentar adaptar-nos al ritme africà i entendre’l.

Els nens ens han ensenyat les seves escoles, els seus jocs, les seves cançons, el seu entorn quotidià amb una gran naturalitat com si fóssim els “tiets” que vénen de fora a visitar-los; ens han deixat formar part, per un instant, de la seva família.
També els nens de l’escola GEM ens han sorprès amb les seves preguntes i les seves inquietuds referents a Moçambic; han pogut conèixer un país llunyà i completament diferent del seu, creiem que d’una manera molt vivencial i a la vegada educativa.

Marxem cap a un altre país on no sabem massa bé el que hi trobarem, però marxem contents de l’experiència viscuda en aquesta primera etapa del nostre llarg viatge pel món.

Com diuen aquí YITAVONANA, adéu en shangana i KANIMAMBO gràcies.

 

Capacitats diferents

Volem mostrar tot allò que l’ull humà pot veure, un món sense filtres. Aquest és un dels objectius del projecte que ens ha portat a iniciar aquesta aventura. Però, i si l’ull humà no ho pot veure? Com mostrar el món des d’una altra perspectiva?

A Beira, la ciutat on ens trobem ara, hi trobem l’únic centre per a nens amb dificultat visual a tot Moçambic. Un centre on en aquest moment s’hi troben estudiant 137 nens i nenes d’ entre 6-18 anys. Aquests nens en major o menor grau tenen una dificultat visual, la qual abans d’entrar al centre els impedia poder fer una vida normal, ja que en un país com aquest les infraestructures generals i a les precàries condicions d’algunes famílies fan que aquests nens molts cops siguin una càrrega per aquestes famílies i estiguin exclosos de la mateixa comunitat. Un centre que els dona l’oportunitat de tenir un futur, ple de noves capacitats per afrontar-lo.

Cal dir que jo mai havia estat en un centre d’aquest tipus,  però només entrar-hi i conèixer al director ja vaig saber que seria un dia amb moltes sensacions.

Es tracta d’un centre força gran on per sorpresa meva no diries pas que és un centre on els alumnes tenen dificultats de visió a simple vista, mai millor dit, i només si t’hi acostes ho perceps. On els alumnes van amunt i avall dels passadissos i on el soroll que se sent sobretot és com d’una màquina d’escriure de les d’abans. Ens acostem a un grup de nens i nenes que estan a fora al pati  jugant a un joc de memorització, ens presentem i comencen les rialles entre ells i la curiositat per saber qui són aquestes dues veus que no coneixen i que primer se’ls fan estranyes. Entre ells xiuxiuegen i em sobto del gran contacte que es tenen entre ells, tota l’estona s’agafen de la mà, es toquen la cara entre ells i finalment decideixen cantar una cançó de l’escola donant-nos la benvinguda.

Seguim avançant per l’escola i entrem a una classe on estan aprenent a escriure amb braille amb la cartolina, el punxó i la plantilla i aquí és on et dones compte que les capacitats de cadascú estan allà per descobrir-les i fer-les servir. És increïble com amb aquests tres elements aquests nens són capaços de construir frases, d’aprendre les diferents assignatures que tenen, de sumar, de restar, inclús d’explicar-me cada lletra amb la frase “no les miris, el que has de fer és tocar-les”.

A cada classe que entrem ens reben amb un somriure i ens escolten amb atenció, es sorprenen dels nostres tons de veu i de com es diu en Xevi, els costa dir-ho i entre tots ho acaben aconseguint, no sense riure una estona. A cada classe s’hi perceben  les ganes de superació de cadascú d’ells, d’aprofitar l’oportunitat que tenen aquí d’adquirir capacitats diferents per adaptar- les a la seva situació; de voler avançar en el futur.

Ha estat un dia de moltes emocions i crec que per tots en el fons. Haver pogut veure de prop com aquests nens i nenes viuen el seu dia a dia: com es lleven, com es preparen per anar a classe sense cap més ajuda que la dels propis companys, que igual que ells tenen dificultats de visió; com van a classe i juguen al pati. Si ens parem a pensar tot el que avui hem viscut podríem reafirmar que valors com l’amistat, la companyonia, la solidaritat i l’esperit de superació es respiren en tots els racons d’aquest lloc on el que importa de veritat són les SENSACIONS i no lo que l’ull humà a vegades veu.

 

Xevi – Un sentiment especial mereix unes línies per la meva part.

Quan tenim una bona agudesa visual, sovint, no ens adonem que bona part del món gira entorn de la vista, la roba que ens posem, els cartells, els anuncis i un seguit d’accions que en el dia a dia estan completament normalitzades.

Doncs hi ha persones que no disposen d’aquest sentit o que la seva agudesa és tant baixa que no hi poden comptar en el seu dia a dia, persones amb capacitats diferents. Persones que ens veuen amb les mans, que ens escolten amb la vista, fins i tot que ens senten amb l’olfacte.

Per mi poder veure el centre i participar del seu sentir, m’ha fet trobar-me com a casa.

He vist les aules on ensenyen integració, l’assignatura de superació i els exercicis de lluita. Moçambic no ha aconseguit integrar persones amb altres discapacitats a les escoles, fins i tot potser ni a la societat però hi ha valents que han començat el camí…

 

Older posts Newer posts