Author: Xevi Pallàs

Nova etapa

Etiòpia, sempre que he sentit anomenar aquest país em venen el cap sobretot crisis humanitàries com les guerres amb els seus països veïns o les sequeres importants que han produït greus crisis alimentàries.

Però un cop arribes a la capital, els conceptes es barregen i les idees anteriors es difonen.

Aterrem al centre del país, Addis Adeba, que en amhàric vol dir “nova flor”, on la població està estimada en uns 3.500.000 habitants i de seguida ens n’adonem que, a diferència de Moçambic, tot aquí està més evolucionat; veiem molts trets occidentals en la seva gent i en les estructures dels edificis. Addis està en ple creixement vertical, tant la construcció de grans centres comercials i nous mitjans de comunicacions com l’acabat d’inaugurar “metro” de la capital estan poc a poc donant un aire més modern a una ciutat i un país orgullós de ser l’únic del continent africà que no ha estat colonitzat.

Però com a tota gran capital, la pobresa també hi és present i Addis no és una excepció. Caminem pel carrer Zàmbia, sense passar desapercebuts i ja podem veure que a diferents cantonades i hi ha persones sense sostre vivint en condicions precàries al costat d’un dels hotels luxosos de la capital. Aquests contrastos a vegades en les grans ciutats és on es veuen més, però tot i que podríem pensar que això passa per què és Àfrica, estem equivocats, ens hem parat a mirar mai una gran capital com Madrid o Barcelona i com està la gent que demana al carrer? Potser les diferències no són tan grans tot i que aquí, el que et crida més l’atenció són que les persones que estan al carrer són nens, i nens petits.

Les primeres impressions del país són una mica contradictòries, passa als extrems, des d’aquells que et donen un cop de mà sense esperar res a canvi a aquells que són espavilats i volen treure alguna cosa de la teva vista, això és el que té ser un “farenyi” un foraster com ens diuen aquí.

Ens envolten noves olors que abans no havíem pogut sentir; l’olor de cafè envolta tota la ciutat i es barreja amb olors més fortes i no tan agradables però així és Addis. El menjar típic d’aquí la injera; una espècie de pa com el nostre fet del cereal teff, principal element en l’alimentació etíop, i ens introdueix en una gastronomia completament nova per nosaltres, en el fet d’haver d’utilitzar les mans i no els coberts per menjar.

Etiòpia, una nova etapa a descobrir.

Un dia a la metròpolis de Moçambic

Una capital de país sempre té moltes connotacions i avui volíem conèixer com era la capital de Moçambic des de l’interior.

Anàvem una mica amb un preavís; ahir al vespre prenent alguna cosa amb un professor de Moçambic, amb el qual hem pogut establir una bona relació aquests dies que estem per aquí, ens deia que Maputo o Baixa com en diuen ells, era una ciutat perillosa, que anéssim amb compte, que allà qualsevol en vol treure alguna cosa de tu i més si ets un turista. Que millor preguntar a una dona que segur ens voldria enganyar menys, que sobretot les motxilles sempre les portéssim davant, evitéssim algunes zones concretes de la ciutat i que amb la mateixa policia també estiguéssim alerta. Amb aquesta informació anàvem a dormir amb una certa inquietud però sense canviar la nostra opinió d’endinsar-nos a conèixer la capital d’aquest país de contrastos.

A les 8 h agafàvem la “shapa” per anar cap a Maputo i després de gairebé una hora de camí arribàvem al centre de la capital; enrere deixàvem Boane per unes hores, més rural, més familiar, més tranquil per entrar a una metròpolis de 5 milions d’habitants, un canvi brutal.

I només amb l’entrada ja ens n’adonem que avui el dia serà diferent; baixem de la “shapa” i ens trobem al vell mig d’un dels carrers principals ple de comerços petits de tot tipus roba, electrodomèstics, ferreteries, petits supermercats i a la vegada una infinitat de petits “puestos” improvisats al carrer d’exactament el mateix que venen als comerços.

Es barregen olors avui; del menjar acabat de fer del carrer, dels perfums d’algun comerç, de la fruita que hi podem trobar, de la gasolina de la gran quantitat de vehicles que hi ha. I com no, el soroll del carrer ens envaeix tot el dia; dels comerciants elogiant els seus productes com els millors, de la música que surt d’uns altaveus d’una tenda de música, dels revisors de les “shapes” cridant el nom de les parades i la botzina dels cotxes avisant que passen.

Comencem a camina,r no sense dificultat, ja que les voreres estan envaïdes dels petits “puestos” improvisats, dels cotxes que a falta d’espai per aparcar ho fan a sobre la vorera i de la munió de gent que circula amunt i avall amb un constant va i ve. En percebem que som els únics turistes en aquell moment que transiten per aquells carrers i pràcticament serà així durant tota la jornada que passem a la capital.

Anem caminant sense un rumb concret al principi, coneixent cada racó, cada carreró, seguint l’olor del menjar que ens desperta la gana, seguint el corrent de la gent.

Maputo és una ciutat en creixement i les noves construccions així ens ho fan saber, al costat d’antigues o inclús clàssiques on si alberguen diferents departaments del govern actual. Tot es barreja, el que és nou amb l’antic, els ciutadans més urbans amb els més rurals, el menjar típic amb la cuina occidental, l’olor de mar i el d’asfalt.

De tornada a Boane, cansats i en un autobús en el que ja no hi cap més gent, ens n’adonem dels veritables contrastos d’aquest país i de l’oportunitat que ens està brindant la seva gent, de poder conèixer i mostrar a les noves generacions les diferents riqueses culturals del món, on la solidaritat i la tolerància entre pobles és possible, tot i els contrastos!

Un safari comunitari

Avui com cada diumenge un grup de la comunitat de Boane han quedat davant l’església per anar als diferents barris que formen la ciutat de Boane i poder estar amb les comunitats que es troben més allunyades.

Tots pugem en el vehicle que ens portarà a recórrer durant pràcticament 1,30 h els 60 km que disten cada barri que visitarem. Un recorregut que per qualsevol agència de viatges seria un safari però que en el nostre cas es converteix en un aprofundir més en la comunitat rural i conèixer com viuen, senten i es relacionen les persones que la formen.

Ens desviem de la carretera principal i com ve diu la Elisabeth, una de les dones de la comunitat, que cada diumenge fa aquest recorregut, “ara comença la vida real de Moçambic”. I després de tres sots, un parell de bots i esquivar amb el cap dos arbres ens adonem que aquest viatge d’avui serà dur i incòmode però que ens enriquirà per dins.

El camí segueix irregular, però gràcies als nostres companys de trajecte i a les seves explicacions se’ns fa més amè. Davant nostre ens trobem amb un paisatge típic africà, la seva sabana; a banda i banda del camí trobem arbustos amb punxes i plantes de talla baixa, algun que altre arbre que dóna ombra a aquells que al seu pas si aturen una estona i una gran immensitat de terra seca que ens fa desitjar que aviat plogui.

Ens anem aturant a cada barri per deixar-hi algú de la comunitat; la gent ja els espera i quan els veu arribar un somriure es dibuixa a les seves cares. Els diem adéu i continuem amb el nostre camí, encara som lluny del últim barri.

Pel camí també anem trobant diferents animals que fins ara no havíem vist, com ramats de vaques que pasturen buscant un tros d’herba on poder alimentar-se (cosa difícil en aquests últims temps aquí). Molts d’aquests ramats estan guardats per infants dels barris que sota una ombra vigilen amb atenció, tot i que la nostra momentània presència els ha fet distreure un instant que han aprofitat per saludar-nos.

Finalment arribem a l’última comunitat on baixem del cotxe i podem veure com la gent vestida de diumenge espera a la porta de l’església; després de saludar un per un a tots els que allà es troben ens regalen l’oportunitat de poder passar amb ells el seu diumenge al matí, entre càntics i balls típics del país. Una estona que ens fa adonar del privilegi que tenim de poder trobar-nos allà en aquest moment i compartir amb ells aquesta celebració.

Ens acomiadem de tots, potser no els veurem mai més, i refem el camí de tornada amb un sol de justícia i anem recollint els companys. El cansament ens envaeix a tots, ja que la tornada es fa amb més silenci però en els rostres de tots es dibuixa un somriure, dels companys per la feina ben feta i dels nostres per haver pogut compartir un nou moment de les seves vides.

 

Primer contacte

Tot i les dificultats de connexió i la lentitud de la xarxa, el dilluns dia 28 de Setembre a les 11:30 vam fer la primera connexió amb els nostres amics del GEM.

En aquest primer contacte via videoconférencia ens fan moltes preguntes com: Com ha anat el viatge? Com vesteixen els nens de Moçambic? Quina hora és allà? Fa calor? etc. Molta curiositat i molt bones sensacions.