Canvi d’aires

Avui ens acomiadem de Boane amb la sensació que potser no hi tornarem més, qui sap, el temps ho dirà.

Marxem cap a Beira una altra ciutat de Moçambic a 1300 km de la capital, Maputo, on ens han dit que s’hi viu diferent, on tindrem l’oportunitat de conèixer com viuen, senten i aprenen nens amb dificultats visuals. Una oportunitat de veure com aquest col·lectiu es desenvolupa en un país on si a vegades sense tenir cap minusvalidesa ja és dur sobreviure, si es té algun problema físic el dia a dia és més difícil encara.

Enrere deixem 15 dies de viure en una ciutat que ens ha obert les seves portes sense fer-se estranya, on la gent viu de forma senzilla treballant el just per poder viure, ni més ni menys. Una cosa que ens sobta a nosaltres amb la nostra ment occidental; no viuen per treballar sinó que treballen per poder tenir simplement allò que necessiten, el més bàsic: menjar, un sostre on dormir i roba per poder vestir-se. Res de treballar per poder posseir més coses, al contrari si venen 20 salsitxes per poder viure dignament ja en tenen prou, doncs en venen tant sols 20; nosaltres pensaríem si avui en venc 20 potser demà en compro més a veure si les venc i guanyo més diners… ells no ho pensen així, suposo que l’ avarícia no existeix en el seu llenguatge.

Ens ha sobtat què és per ells el concepte del temps; nosaltres sempre mirant el rellotge per veure quina hora és, pensant en totes les coses que ens queden per fer al dia o inclús planejant molt bé el que farem el dia i amb qui quedarem; ells al contrari viuen en el món de la improvisació i la calma, on el temps no té cap importància i tot el que avui no s’hagi fet ja es farà demà, on una trobada amb amics a les 18 de la tarda es pot convertir en aparèixer dues hores més tard i ningú es pregunta perquè aquest retard, simplement com diuen ells ” estoy viniendo“. La paciència és la millor arma de contraatac en aquest continent, ja que si no en tens Moçambic  és un país dur…. però també ens fa reflexionar: i per què aquesta paciència no la traspassem a les nostres vides diàries? Per què no comencem a viure una mica millor, simplement treballar per poder tenir les coses bàsiques per viure, gaudir del nostre temps i invertir-lo en ser feliços?… potser a la tornada a casa veurem les coses d’aquesta manera!

Aquí també ens acomiadem de persones que ens han ensenyat, explicat i donat la possibilitat de conèixer aquest país des de la seva experiència; en Joaquim, la Maru, la Mercedes, el Carlos, la “mama” Olga i en el fons de cada persona que durant la nostra estada a Boane ens han volgut explicar una mica  com són els habitants d’aquest país, com es relacionen entre ells, com viuen, com treballen, com aprenen, com es diverteixen, quins valors tenen  i com són feliços en el fons.

Per davant ens queden 18 hores d’autobús on segur veurem els diferents pobles i ciutats que separen Maputo de Beira i on poder conèixer nova gent que ens ajudi a obrir els ulls a un món diferent i potser cada vegada més sense CONTRASTOS.

2 Comments

  1. Hola Xevi i Anna, soc l’Abril. Hem vist el vostre video i m’agradaria preguntar-vos que esteu menjant aquests dies, es bo? I també que significa la senyal de trànsit que surt al video que és una “P” tatxada. Els nens de les escoles que heu anat, es queden a dinar al cole com nosaltres? Com son els llits on dormen?
    Bon viatge!

    • Anna Bertran

      11 octubre, 2015 at 8:57 pm

      Hola Abril i Anna, que bé quantes preguntes!! anem una per una:
      – mengem pollastre, arròs, vegetals i shima que és la farina de blat aquí, ho pots veure fer al vídeo.
      – la senyal és que no es pot aparcar ja que allà hi ha la parada de la “shapa” que és com en diuen aquí de l’autobús
      – segons el tipus d’escola: els que viuen a la zona més urbana n’hi ha alguns que si es queden a dinar a l’escola(una de les escoles que vam visitar els donaven el dinar per garantir un àpat al dia normalment és arròs amb pollastre) o sinó el porten de casa, en canvi a la zona rural hi ha molts dies que els nens no mengen fins que no arriben a casa desprès de l’escola per tant només fan un àpat al dia ja que les seves famílies no tenen tant recursos.
      – els llits no els hem pogut veure ja que aquí no entenen el concepte de casa com ho fem nosaltres. Per ells la casa és el terreny que ells posseeixen i lo que nosaltres en diem casa per ells es on dormen i no tenen costum d’ensenyar-lo a ningú a no se que tinguin molta confiança( hauríem d’estar molt temps en aquest país perquè ens deixessin entrar,em conegut gent que fa dos anys que hi és i mai han entrat a cap casa encara). Quan hem anat a visitar famílies ens treuen una cadira a fora mai et deixen entrar ja que ells a la part de dintre només i dormen, la vida la fan a fora de la casa, cuinar, relacionar-se, menjar, jugar, rentar la roba etc. Si que hem vist una espècie d’estora com les de la platja que la posen al terra i allà hem vist famílies estirades. Perquè et facis una idea per ells ensenyar-te per dins casa seva seria com si quan venen visites a casa teva els ensenyes la teva habitació.
      Bé esperem haver-vos contestat a totes les preguntes i gràcies per seguir-nos i tenir tantes curiositats ens agrada molt!!!!

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

*