Volem mostrar tot allò que l’ull humà pot veure, un món sense filtres. Aquest és un dels objectius del projecte que ens ha portat a iniciar aquesta aventura. Però, i si l’ull humà no ho pot veure? Com mostrar el món des d’una altra perspectiva?

A Beira, la ciutat on ens trobem ara, hi trobem l’únic centre per a nens amb dificultat visual a tot Moçambic. Un centre on en aquest moment s’hi troben estudiant 137 nens i nenes d’ entre 6-18 anys. Aquests nens en major o menor grau tenen una dificultat visual, la qual abans d’entrar al centre els impedia poder fer una vida normal, ja que en un país com aquest les infraestructures generals i a les precàries condicions d’algunes famílies fan que aquests nens molts cops siguin una càrrega per aquestes famílies i estiguin exclosos de la mateixa comunitat. Un centre que els dona l’oportunitat de tenir un futur, ple de noves capacitats per afrontar-lo.

Cal dir que jo mai havia estat en un centre d’aquest tipus,  però només entrar-hi i conèixer al director ja vaig saber que seria un dia amb moltes sensacions.

Es tracta d’un centre força gran on per sorpresa meva no diries pas que és un centre on els alumnes tenen dificultats de visió a simple vista, mai millor dit, i només si t’hi acostes ho perceps. On els alumnes van amunt i avall dels passadissos i on el soroll que se sent sobretot és com d’una màquina d’escriure de les d’abans. Ens acostem a un grup de nens i nenes que estan a fora al pati  jugant a un joc de memorització, ens presentem i comencen les rialles entre ells i la curiositat per saber qui són aquestes dues veus que no coneixen i que primer se’ls fan estranyes. Entre ells xiuxiuegen i em sobto del gran contacte que es tenen entre ells, tota l’estona s’agafen de la mà, es toquen la cara entre ells i finalment decideixen cantar una cançó de l’escola donant-nos la benvinguda.

Seguim avançant per l’escola i entrem a una classe on estan aprenent a escriure amb braille amb la cartolina, el punxó i la plantilla i aquí és on et dones compte que les capacitats de cadascú estan allà per descobrir-les i fer-les servir. És increïble com amb aquests tres elements aquests nens són capaços de construir frases, d’aprendre les diferents assignatures que tenen, de sumar, de restar, inclús d’explicar-me cada lletra amb la frase “no les miris, el que has de fer és tocar-les”.

A cada classe que entrem ens reben amb un somriure i ens escolten amb atenció, es sorprenen dels nostres tons de veu i de com es diu en Xevi, els costa dir-ho i entre tots ho acaben aconseguint, no sense riure una estona. A cada classe s’hi perceben  les ganes de superació de cadascú d’ells, d’aprofitar l’oportunitat que tenen aquí d’adquirir capacitats diferents per adaptar- les a la seva situació; de voler avançar en el futur.

Ha estat un dia de moltes emocions i crec que per tots en el fons. Haver pogut veure de prop com aquests nens i nenes viuen el seu dia a dia: com es lleven, com es preparen per anar a classe sense cap més ajuda que la dels propis companys, que igual que ells tenen dificultats de visió; com van a classe i juguen al pati. Si ens parem a pensar tot el que avui hem viscut podríem reafirmar que valors com l’amistat, la companyonia, la solidaritat i l’esperit de superació es respiren en tots els racons d’aquest lloc on el que importa de veritat són les SENSACIONS i no lo que l’ull humà a vegades veu.

 

Xevi – Un sentiment especial mereix unes línies per la meva part.

Quan tenim una bona agudesa visual, sovint, no ens adonem que bona part del món gira entorn de la vista, la roba que ens posem, els cartells, els anuncis i un seguit d’accions que en el dia a dia estan completament normalitzades.

Doncs hi ha persones que no disposen d’aquest sentit o que la seva agudesa és tant baixa que no hi poden comptar en el seu dia a dia, persones amb capacitats diferents. Persones que ens veuen amb les mans, que ens escolten amb la vista, fins i tot que ens senten amb l’olfacte.

Per mi poder veure el centre i participar del seu sentir, m’ha fet trobar-me com a casa.

He vist les aules on ensenyen integració, l’assignatura de superació i els exercicis de lluita. Moçambic no ha aconseguit integrar persones amb altres discapacitats a les escoles, fins i tot potser ni a la societat però hi ha valents que han començat el camí…