Category: Blog (page 1 of 4)

A l’escola caminant

Avui anem a l’escola amb la Jimena i en Daniel. A les 6 del matí, ja sentim al Daniel que ens diu “Buenos días, ¿ya están  listos? hoy toca caminar harto”, i en pocs instants ens adonem que té molta raó. Ens trobem a Alto Sant Pedro,  un poblet o “vereda” com en diuen aquí, situat en el departament del Huila, a la serralada central del país. Una zona on la població viu en finques allunyades l’una de l’altre i rodejades de plantacions de cafè, que és la principal font d’ingressos de la zona. Una zona humil,  però amb una riquesa peculiar, la seva gent i els seus nens. El camí comença amb una forta pujada que, entre rialles, corredisses i per part meva algun bufec, finalment acaba i  ens reunim amb la resta de nens de l’escola. Avui és un dia especial, gràcies a la nostra visita, els professors de les tres escoles de la zona han decidit ajuntar-se en una única escola i allà compartir el matí tots plegats.

7 km ens separen fins al “Vergel” ,  l’escola que queda  al mig de les tres  escoles  esmentades i pel camí ens comencem a fer una idea que avui serà un dia que no oblidarem fàcilment.

Caminem a un bon ritme, uns més endavant corrent i saltant amb en Xevi, d’altres al meu costat encuriosits amb què farem avui. Tots ens volen explicar la seva terra, allà on ells han nascut; ens ensenyen les plantes que trobem pel camí i perquè serveixen, els animals que habiten en aquesta zona, els “cafetals”, quan el gra està madur i quan no,i els rius que anem creuant ;de cop apareix la “guama”, el fruit d’un arbre i tota la colla entusiasmada es dedica a pujar als arbres a agafar-ne i a repartir-ne a  tots. Nosaltres ens ho mirem encuriosits i divertits, ja que l’aparent calma i timidesa del principi ha deixat pas a l’espontaneïtat dels infants i les ganes de compartir amb nosaltres aquell “menjar”

Finalment arribem al “Vergel”, tips de “guama”. Allà ja ens trobem amb els nens i nenes d’aquesta escola i els de la “Versalles”. L’alegria és generalitzada, primer per la nostra presencia, però també per veure els seus companys de les altres escoles que no es veuen massa durant l’any degut a la distancia entre aquestes.

Comencem a explicar-los sobre els països que hem visitat, els seus costums, la seva llengua, les seves escoles.  Tots estan atents al que diem, però amb ganes de xerrar ells. Després de les nostres explicacions comença el que en podríem dir un intercanvi cultural  de jocs. A la pregunta ¿ A qué juegan acá en Colombia? una infinitat de mans alçades i de “profe, yo, yo, yo!” es dibuixen i s’escolten a l’aula; “de acuerdo vamos al recreo y nos lo muestran”. Juguem  i juguem sense parar, al “jeimi”, al “pico hoyo”, a les “canicas”, a la “lleva”; tots junts sense diferenciar si són d’una escola o d’un altre compartint aquests moments i mostrant-nos que en qualsevol lloc del món els nens són nens i que la seva manera d’expressar la seva alegria, energia i vitalitat és jugant.

A part dels jocs compartim amb ells el seu ball típic “el San Juanero”, dinem tots junts un bon plat d’arròs, “patacon” i espaguetis; a la tarda una bona caminada fins a la mina, un altre de les fonts d’ingrés d’aquesta zona, on admirem el paisatge que tenim al davant, la verdor de la vegetació, els animals en estat pur sobrevolant o corrent pel prat, els colors de les flors que ens trobem pel camí i la gent que treballa al camp que ens saluden amb un “¿como les va?”. El dia arriba a la seva fi, i cadascú comença el camí de tornada cap a la seva “vereda”, un moment d’abraçades, d’encaixada de mans, i de fotos de record d’un dia que tots recordarem de ben segur.

Mentre tornem cap a la  “vereda” amb els nens d’Alto Sant Pedro ens adonem de la força que tenen aquests, de la seva innocència de nens, la seva senzillesa i bon cor. Nens que amb només dos dies amb ells ens han fet sentir part de la seva vida i en molts casos de la seva família.

Intensament, Colòmbia

Ja fa sis mesos que vàrem començar el projecte, un projecte que ens ha portat a conèixer diferents països del món, alguns molt diferents del nostre i d’altres més semblants o si mes no així és com ho percebem nosaltres. I sempre que arribem a un país nou ens fem les mateixes preguntes: què empeny a una persona que no et coneix de res, que ni tan sols parla la teva mateixa llengua o té les teves mateixes costums, a obrir-te les portes de casa seva? Potser en acabar el viatge ho sabrem contestar.

En el fons,  el que creiem cegament és que les persones són bones per naturalesa, que tot i la situació mundial que estem vivint actualment de desavinences entre països, de pensaments contraris de religions, de desplaçaments a terres llunyanes, etc.; la gent que hem anat trobant pel món ens ha demostrat que l’hospitalitat i la generositat segueix ben present en aquest segle XXI.

Colòmbia no seria una excepció. I,Tot i que la història ens recorda que és un país en constant lluita pels seus drets i per aconseguir una certa pau, Colòmbia ens ha mostrat la seva cara més autèntica, la que poques persones veuen quan arriben al país, la que enamora només en un sol dia i que et deixa petjada per tota la vida. Aquests dies hem pogut compartir el nostre dia a dia amb colombians que ens ha volgut mostrar la seva terra, les seves passions, les seves pors i alegries, i a la vegada han volgut conèixer com és el món des dels nostres ulls de viatgers.

Passar una tarda jugant al “tejo” (joc típic de la zona del Huila on hem estat), banyar-se al riu, tastar infinitat de plats com el “tamal”, el “sancocho”, “la lechona”, degustar els millors “jugos” de fruites que fins ara havíem provat, impregnar-te de l’alegria dels colombians quan juga la seva selecció, participar dels “festejos” de setmana santa, tot això, sempre sense perdre mai el somriure ni les ganes d’explicar-te coses sobre la seva terra, amb un accent que a vegades sembla una cantarella, però que en pocs dies la teva oïda si acostuma i acabes parlant com ells. És molt difícil expressar-ho amb paraules, són moments màgics que fan que el viatge agafi un rumb diferent del que  havíem traçat, que ens endinsa a una cultura que des de fora es veu llunyana i a vegades perillosa, però quan hi estàs immers veus que, tot i les dificultats, la gent local simplement vol viure en pau i poder treballa per tenir “platica” perquè els seus fills vagin a l’escola, o per comprar-se un televisor o simplement per poder celebrar els 15 anys de la seva filla gran com a ella li agradaria.

Tres setmanes no donen per a massa en un país i cada cop que ens acomiadem d’un ens costa més; ens envaeix una sensació de tristesa i a la vegada de felicitat perquè saps que aquestes persones que has conegut aquests dies, com els nostres amfitrions l’Andrea i el “professor”, la seva família, la gent de les veredes i ciutats on hem conegut els seus infants, sempre estaran en el nostre record i, com l’aroma del cafè de Colòmbia,  intens, podrem explicar al món com és realment aquest país.

Colòmbia l’hem viscut intensament cada dia, i això no té preu tan sols paraules d’agraïment i fortes abraçades que sense paraules ho diuen tot!

Un país, diferents escoles

Després d’uns dies a Argentina amb la família, havia arribat el moment de començar a treballar a les escoles i com sempre l’emoció és màxima. Com seran els nens? Els agradarà el projecte? Què ens preguntaran? Tot de preguntes que ens venen al cap mentre anem de camí a l’escola, però en arribar i entrar a una classe tot flueix, s’estableix una espècie de relació i una química que vagis a l’escola que vagis, sigui del tipus que sigui, sempre és igual; la connexió és immediata.

A Argentina hem tingut una gran varietat d’escoles, molt diferents entre elles, que ens han fet adonar de la realitat educativa, i a la vegada social, d’un país que està en ple canvi polític.

A l’escola pública de Villa Martelli on la Mara dóna classes, ens esperava un grup de nens que viuen en un barri amb certes dificultats econòmiques i socials , on la vida no és fàcil, i on l’escola els dóna l’oportunitat, molts cops,de poder tenir un futur lluny del barri. Els professors aquí són una figura essencial,fan de mares, de pares, d’infermeres, de monitors de menjadors, de psicòlogs i finalment de docents, com diuen ” no es tarea fácil, pero nos gusta nuestro trabajo y poder dar una oportunidad a estos chicos de salir de las villas hace que cada día vengamos con fuerzas a trabajar”. Els alumnes es mostren oberts a escoltar-nos i a conèixer com viuen els nens dels altres països del món,però també volen que els altres nens vegin com viuen ells; que a l’escola porten el anomenat “guardapolvo”, la bata per a nosaltres, senyal d’igualtat per a tots sense important la classe social a la que un pertanyi.Una bona manera de començar a obrir-se al món des d’una “villa” de Buenos Aires.

A tan sols dues hores en “colectivo” de l’escola de Villa Martelli, ens trobem amb la Gabriela, qui amb el seu interès i contactes ens ha presentat a la Cecília,la directora d’una escola privada que visitarem en una altra zona de Buenos Aires. Una directora que ens sorprèn gratament amb la gran informació prèvia que té de la nostra organització i de l’interès tant educatiu com personal per conèixer el nostre treballa pel món. A l’aula ja ens esperen els nens, que també ens coneixen una mica. La nostra presència ja no els sobta sinó que els omple de curiositat quan comencem a mostrar els vídeos dels països del món que hem visitat. Són tantes les preguntes, les qüestions que ens fan i les ganes de saber més coses de cada lloc, que a la tarda decidim tornar-hi i seguir mostrant com viuen, senten i aprenen els nens i nenes, en aquest cas, de l’Índia. Una jornada esgotadora però rica en intercanvi d’experiències.

L’endemà fèiem camí en tren cap als afores de Buenos Aires, allà ens esperaven la Dolo i la Malala, les dues fundadores de Tierra Fértil Educación, un espai d’aprenentatge i jocs lliures per a nens i adults; una escola lliure que en diem a Catalunya. Un espai desconegut per a nosaltres que estem acostumats a una escola tradicional; un espai on els nens i nenes no són guiats per un mestre sinó que tenen a la seva disposició diferents materials didàctics pera poder aprendre d’una forma no reglada sinó i al ritme del nen. Un espai on la música, les noves tecnologies, la construcció, el medi ambient, comparteixen espai amb llibres i joguines dins d’una mateixa casa habilitada i no pas una escola com a tal. Allà vam poder explicar amb una bola del món els diferents països que havíem visitat i els vam deixar que seguissin construint catapultes amb palets de gelats.

Escoles o espais d’educació que tots tenen el mateix objectiu, que les noves generacions creixin, aprenguin i juguin de forma que el dia de demà pugui escollir el seu camí.

 

Famílies del món

Quan estàs fora de casa és natural trobar a faltar la família, els amics, els companys de feina, fins i tot, a les persones que acostumes a trobar-te al metro quan vas a treballar, la senyora del quiosc de cada matí, o el cambrer del bar on fas el cafè o veus el futbol prenent unes cervesetes, tots et recorden a la teva terra.

En aquest viatge hem tingut la sort de conèixer gent que per uns dies ens han fet de “família”, per què el que és comú a tot el món són les FAMÍLIES!

Famílies com a Moçambic, que ens mostraven la relació que tenen amb la comunitat des de petits, que difereix força de la nostra, a Etiòpia ens obrien les portes de casa seva per prendre una tassa de cafè etíop i per compartir un dinar de diumenge en família.A l’Índia ens acollien com a dos més del poble i participàvem en les seves festes tradicionals, a Filipines érem com els dos cosins o nebots que feia anys que no veien i que després d’un temps fora, tornaven a casa. A Austràlia al final vam acabar sent els millors companys de pis que havien tingut en anys; potser no és el concepte de família que s’enten tradicionalment,però en el fons eren FAMÍLIES.

I ens esperava Argentina, on la nostra família autèntica ens acompanyaria en una part d’aquest viatge i on altres amics ja ho havien fet abans. Amb la Blanca, l’Àlex, en Joan i la Mari, i finalment en Raül hem passejat per Buenos Aires, hem compartit “asados argentins” deliciosos, hem rigut, hem explicat de viva veu les nostres peripècies pel món, però sobretot hem gaudit de la seva companyia i el caliu de la FAMÍLIA.

A Argentina, per això, també hem trobat persones que sense ser família s’han convertit en grans amfitrions del seu país; la Puri i l’Aldo que amb la seva simpàtica manera de fer, el seu caràcter “hinchapelotas”, com es defineix la Puri, la paciència i do de paraula de l’Aldo, i la resta de la seva família de Villa Martelli (l’Ari, la Lucia, la Mara, etc.) ens hem trobat com a casa sense ser-hi.

La paraula FAMÍLIA, en aquest viatge ha adquirit una altra dimensió per nosaltres, família en el fons és tot aquell que en un moment o altre de la nostra vida apareix i s’hi acaba fent un foradet per sempre amb la seva manera d’acollir-nos, d’ensenyar-nos, de cuidar-nos i d’estimar-nos d’una manera o altra.

Podem dir que som afortunats de tenir les nostres pròpies famílies, a les quals els volem agrair infinitament que siguin al nostre costat en aquesta aventura, i també ho som perquè, repartides pel món, hi tenim l’altra família, una gran FAMÍLIA del món!

 

 

 

Terres originàries

Un cel immensament blau com mai l’havíem vist és el que veiem des de la finestra de l’habitació de casa d’en John.

Cada dia ens llevem i no sabem ben bé que ens oferirà el dia en aquest petit continent allunyat de la resta de continents; on no només els cangurs i els coales hi corren lliurement, on els surfistes disfruten amb les seves onades i les extensions de terreny són infinites; Austràlia és molt més que tots aquests tòpics, és un país on la comunitat aborigen reivindica els seus drets i les seves terres arrabassades fa anys; tot d’una manera pacífica i com a arma de lluita, les paraules, les cançons i les danses ancestrals.

La comunitat aborigen dels Noongar és una de les més antigues que van habitar a Austràlia i concretament a la zona oest del país. Una comunitat que a poc a poc, arran de les polítiques governamentals i de les disputes per ser reconeguts, en l’època en la que ens trobem ara, ha anat desapareixent i perdent a poc a poc la seva essència. Però des de fa uns anys una part d’aquesta comunitat està fent esforços per tornar a ser visible en aquesta societat tan materialista i poc espiritual, buscant un lloc en ella, barrejant el modern amb l’antic, mostrant que les dues èpoques poden conviure.

I de quina millor manera es pot ensenyar una cultura? a les escoles! La Josie ens va ensenyar a explicar històries, contes i, a vegades llegendes amb sorra tal i com la seva besàvia aborigen li explicava a ella. ” La terra ens dóna tot el que necessitem”,diu ella per explicar les histories; la sorra del desert, un pal de fusta com a llapis, l’aigua de la pluja i una cosa essencial, el cor i l’ànima en allò que vols fer i sentir. Sembla senzill, ho haurem de provar quan arribem a casa, potser amb la llegenda de Sant Jordi, qui sap.

Viure sense pensar en el temps és el que ens han ensenyat aquí a Austràlia en John i les diferents persones que sense previ avís ens hem anat trobant a Perth. Mai hauríem pensat que finalment arribaríem a Austràlia i encara menys que podríem viure, compartir i aprendre amb una comunitat aborigen el seu dia a dia. Amb ells hem après que cada dia és una sorpresa, que pensar en el que farem demà és no gaudir del que estem fent ara, que les hores només són les manetes d’un rellotge que es mouen i que amb el seu moviment constant ens impedeixen gaudir-les preocupant-nos només de quina hora és.

 

L’escola de tots

Filipines, a part d’obrir-nos la porta a la seva cultura, ho ha fet també a les seves escoles i a la vegada a com viuen, senten i aprenen els nens i nenes filipins.

Hem pogut compartir amb ells les seves hores a l’escola, les seves estones d’esbarjo, el dinar, els exàmens que aquells dies havien de fer, com en sortir de classe anaven a comprar algunes llaminadures, els jocs que compartien amb els companys tant a l’escola com al mateix carrer, la competició de balls tradicionals que feia tants mesos que assajaven i finalment, a alguns d’ells, els més grans, poder-los ensenyar també com viuen, senten i aprenen els nens dels països del món que fins ara hem visitat a través del nostre projecte.

Crec que no deixaran de sorprendre’ns les preguntes o les cares que fan cada cop que els ensenyem els vídeos de Moçambic, Etiòpia, Jordània, Índia…. molts d’ells mai havien vist aquests països abans i encara menys les seves escoles, i  és aquí, quan veuen els seus homònims, on ens n’adonem que el que fem té un sentit, el sentit de fer-los veure més enllà del que tenen al costat de casa, a valorar allò que tenen i el que potser no tenen i els agradaria tenir, d’ adornar-se’n de la realitat del món des d’una visió més humana, on el respecte i la tolerància són valors claus pel futur.

Aquí a Filipines hem tingut l’oportunitat de donar un pas més, de posar en contacte els nens i nenes d’aquest país amb els nens i nenes de l’escola GEM de Mataró en directe. La veritat és que ha estat una de les experiències més enriquidores durant aquests mesos de viatge pel món però, a la vegada, ens ha fet adonar-nos que els nens són nens a tot el món i que les seves preocupacions són completament diferents de les nostres i potser això està bé. Preguntes com “què mengeu a Filipines?” i viceversa o “quines assignatures estudies” o “fa fred ara a Espanya” i viceversa; preguntes que per nosaltres potser serien banals, però que a ells els encurioseixen molt i que fan que es puguin fer una idea, la seva idea com a nens, de com és aquell país tan llunyà i com viuen els nens d’allà. L’intercanvi de preguntes i rialles davant les respostes; cares de sorpresa quan quelcom era molt diferent del seu país i cares d’alegria en veure que alguna cosa era semblant, tot barrejat amb moments de timidesa i d’innocència dels nens, van fer que durant la trobada es respirés un ambient molt tranquil, deixant-se portar i sense pensar en el temps. Tot i que entremig hi hagués una pantalla, semblava que ens trobéssim al pati de l’escola a l’hora de l’esbarjo, xerrant amb els amics. Una experiència que cap dels que estàvem allà podrem oblidar i, que amb paraules, a vegades és difícil d’expressar.

L’últim dia que vam passar a les escoles va ser una barreja d’emocions tant per nosaltres com pels alumnes i professors. Cansats, agafàvem el “jeepney” de tornada a casa satisfets de la feina feta, però contents sobretot d’adonar-nos que les noves generacions saben que l’educació i els valors humans són essencials per aconseguir un futur sostenible.

 

Hospitalitat en essència pura

De vegades aquells llocs que no estan en els teus plans són aquells dels quals te’n acabes enamorant i trobant-te com a casa; això és el que ens ha passat amb aquesta illa envoltada de milers de petites illes enmig de l’oceà Pacífic, Filipines.

Quan arribàvem a Manila, ens envaïa una sensació de certa desconfiança per tot el que havíem llegit sobre aquest país i en concret sobre la seva capital, però a la vegada estàvem emocionats pel fet de deixar enrere el sud-est asiàtic i endinsar-nos en un país molt nou per nosaltres i del que poc en sabíem.

Però aquesta sensació es va convertir en tranquil·litat quan vam conèixer la Lady Ann, l’Alfie i la seva família, qui ens allotjarien durant tota la nostra estada en aquest país. Una família modesta que sense conèixer-nos prèviament i sense esperar res a canvi, ens van obrir les portes no només de casa seva sinó de la seva vida i de com viuen els filipins.

Amb ells, i amb la Pastora, la Marie Christie, la gent del barri de Sant Nicolas, els habitants de Santa Lucía, hem conegut un país molt allunyat de tots els tòpics que el podrien definir prèviament. Una societat que anteposa la comunitat a l’individu, on compartir amb el veí és quelcom completament innat en ells, on la vida es viu al carrer, on les celebracions són instants per compartir amb tota la gent del barri, on les cases estan obertes a tothom qui ho vulgui, on es menja al carrer com ho faries a casa en les “carrenderias”( parades de menjar al carrer), on el respecte a la gent gran s’aprèn des de ben petit i on els forasters que comparteixin tots aquests valors són benvinguts.

Un país que ens ha ensenyat que confiar amb la gent no és tan difícil,  que simplement has d’estar disposat a fer-ho i a tancar els ulls i “tirar-te a la piscina”, segur que algú t’agafarà la mà al fons.

Filipines i totes les persones que ens han donat l’oportunitat d’endinsar-nos en el seu món es podrien definir en una sola i simple paraula que a la vegada diu molt en tan sols 5 síl·labes HOSPITALITAT

 

 

Fugint del turisme de masses

Quan pujàvem a l’avió camí a Filipines deixàvem enrere 25 dies de conèixer aquesta part del sud-est asiàtic, la qual podríem dirque ha sucumbit als atractius del turisme de masses,  sobretot a l’anomenat turisme de motxilla, i això ha fet que aquest racó de món hagi perdut una mica el seu encant autòcton.

Tot té una explicació lògica, ja que en aquests països subsistir és una lluita diària, però en el fons és una pena que a poc a poc es deixin de realitzar els oficis relacionats amb l’agricultura o la pesca per donar pas a una economia basada en el turisme que, tard o d’hora desapareixerà per què, al contrari del que pensen ells, el turista d’aquí a uns anys buscarà un altre lloc de destí que no estigui ja tan visitat i llavors la població haurà de tornar-se a buscar la vida com ho feia abans.

No podem dir que tot hagi estat dolent perquè en el fons res és dolent ni bo, depèn del punt de vista que ho miris,  per això ens quedem amb tota la gent que ens hem trobat  aquests 25 dies i que d’alguna manera o d’una altra ens han deixat empremta en el nostre camí.

Algunes d’aquestes persone, que sense esperar res a canvi,ens van donar un cop de mà quan vam arribar a Hanoi, a les tantes de la matinada, i ens van guiar fins a la parada d’autobús més propera mentre aprofitàvem per esmorzar un entrepà vietnamita. Com la família que regentava l’hostal a Hanoi amb qui vàrem poder compartir taula i a la vegada explicar el nostre projecte tot menjant el menjar típic de Vietnam. Com amb el pescador que ens va ensenyar a utilitzar la seva barca de rems com ho feia ell i com era la vida en una casa flotant a la Illa de Cat Ba. I no ens n’oblidem dels diferents llocs al carrer on ens vàrem parar, simplement a observar el dia a dia dels habitants del lloc on ens trobàvem, una bona manera de conèixer com és el fer d’aquell indret.

També a Laos, en bicicletes, vàrem poder conèixer els diferents racons d’un país que ha deixat enrere el seu passat on tot girava sobre el riu Mekong per viure també dels “tours”. Provar de fugir d’aquests tòpics és simple, només cal un “hola” en la seva llengua i agafar un bus local on després d’unes quantes hores de trajecte i infinitat de parades acabes relacionant-te amb tot l’autobús i compartint amb ells un tros de canya de sucre per endolcir el trajecte.

Persones que tot i trobar-nos en països molt turístics ens van voler mostrar la realitat del seu país amb els seus ulls, amb la seva gastronomia, la seva llengua i els seus costums diaris, sense emmascarar-la amb “parafernàlies” que només utilitzen per atraure el turista i fer-los pensar que allò és típic d’aquell país.

En el fons el sud- est asiàtic ens ha captivat d’una altra manera, potser ens ha costat trobar la seva essència però com a tot arreu hi és, simplement has de buscar-la i mirar-la amb una altra visió, sense filtres.

 

 

 

Nadals i Cap d’Any en terres llunyanes

Tres mesos i mig donant voltes pel món, des d’ Àfrica fins a Àsia.

Hem passat per vuit països diferents, hem recorregut milers de km en avió, tren, bicicleta, camioneta, tractor, autocar, vaixell, a peu amb els nostres “cargols” ( les nostres motxiles com les anomenem nosaltres) a sobre sempre. Hem gaudit de la companyia dels amics que es van aventurar a seguir-nos en aquesta experiència i hem pogut acostar a les noves generacions com viuen, senten i aprenen els nens en aquests vuit països, o si més no ho hem intentat, mostrar un món sense filtres, mostrar allò que l’ull humà veu.

I hem arribat al sud-est asiàtic on hem passat el Nadal i l’entrada d’aquest nou any.

Unes festes diferents per nosaltres, lluny de les nostres famílies i amics que en aquestes dates (potser perquè és Nadal) es troben més a faltar. Un Nadal on des de la distància hem intentat mantenir vives tradicions nostres com “el sopar o el dinar de Nadal”, on hem substituït el caldo , la carn d’olla i els canalons per un truita de patata i una mica de pernil que ens havia portat un bon amic. Hi ha coses que encara que estiguis a l’altre punta del món creiem que es poden fer com a casa, com dèiem amb la família de Vietnam amb la que vam passar el Nadal , a casa nostre avui es un dia per celebrar i ho intentarem fer una mica “nostrat”. Tot i que a ells el pernil i la truita no els va agradar massa i que vam riure una bona estona amb les cares que feien quan el provaven, també vam poder compartir amb ells , com ho haguéssim fet amb les nostres famílies, la preparació d’aquests àpats i això ens va fer sentir una mica com a casa i a la vegada poder mostrar en altres terres les nostres costums.

I un cop passat el Nadal, ens esperava un cap d’any que quasi el passem en un autocar creuant la frontera entre Vietnam i Laos, amb l’Agnés, que ens acompanyaria uns dies en aquest camí creuant el sud-est asiàtic. Quan per fi havíem trobat hostal i un lloc per sopar eren les 23:30 de la nit i ens n’adonàvem que en menys de mitja hora ens trobaríem al 2016 i no teníem raïm ; poca cosa hi vàrem poder fer a aquelles hores i amb uns pinxos de carn i unes cerveses fèiem el compte enrere deixant el 2015 que ens havia portat l’inici d’aquesta aventura i ens desitjàvem feliç 2016 amb l’esperança de si més no, poder seguir fent camí i mostrant el món als infants.

El 2016 ens ha portat a seguir viatjant pel sud-est asiàtic fins a la frontera entre Laos i Cambotja, i els reis ens han portat energies renovades per afrontar els següents mesos i saltar cap a Filipines amb ganes de seguir coneixent el món sense filtres……. ens vols seguir acompanyat en aquesta segona etapa?

 

Els nens i el món

Actualment el món està patint una sèrie de conflictes socials, crisis humanitàries i econòmiques que fa que la població s’hagi de desplaçar, en els pitjors casos per a fugir de la guerra o la fam dels seus països, situació que per desgràcia afecta tant a petits com a grans sense diferències. Per altra banda hi ha vegades que les famílies han de deixar la seva terra natal per altres motius ben diferents , com  és el cas que ens hem trobat aquests dies en la nostra estada a la Xina, que és marxar per temes laborals.

Avui a les 6 del matí agafàvem un tren camí a Keqiao, una ciutat a una hora i mitja de Shanghai, on havíem quedat amb en Paco, el professor d’espanyol de l’escola que anàvem a visitar. A diferència de les altres escoles que durant el nostre viatge havíem pogut conèixer, aquesta potser no es diferenciava massa d’una escola de casa nostra; un edifici ben construït, una secretaria a l’entrada, el director al seu despatx, aules amb pupitres i ordinadors, un pati per jugar i una sala per fer educació musical. El que és especial i diferent d’aquesta escola és qui hi trobem dins aprenent i ensenyant.

Només entrar a la primera classe ja ens adonem que avui el que viurem ens donarà una visió global del món. L’aula de primer grau, que diuen ells aquí, són uns 20 nens i nenes de 6 nacionalitats diferents que amb l’anglès com a llengua de comunicació comparteixen aula cada dia del curs. Nens de l’Índia, de Corea, de Iemen, de Pakistan, de Síria i de Turquia que a causa de la feina dels seus pares molts d’ells s’han hagut de traslladar a la Xina per un temps indeterminat.

Ens presentem i els comencem a explicar el projecte KAW, amb molta atenció ens escolten sense deixar de fer preguntes sobre la nostra experiència fins ara. Els posem els vídeos de Moçambic, Etiòpia i Jordània i és llavors quan, si els mires als ulls ,veus les cares de sorpresa davant de cada imatge que veuen i  comencen les preguntes sobre coses que han vist i que potser no entenen, com per què a Moçambic no tenen a l’escola pupitres, o per què a Etiòpia han d’utilitzar una bomba per treure aigua del pou. Preguntes que molts cops entre ells mateixos es contesten, ja que molts han viscut en països on hi ha  zones que també tenen dificultats. És constant la interacció entre ells i nosaltres i tota la informació que nosaltres tenim dels països que hem visitat i a la vegada és veure el món des d’uns altres ulls, des dels ulls dels nens.

Així passa el matí, de classe en classe, de país en país, de cultura en cultura, d’aprenentatge en aprenentatge. També ens sorprèn la maduresa d’uns nens que tot i que són nens i segueixen fent coses de nens, la situació de ser fora del seu país i haver de compartir el seu dia a dia amb els seus companys d’altres països fa que siguin més oberts al món i a la vegada més tolerants entre ells.

Potser avui els que hem rebut una lliçó som nosaltres; una lliçó de tolerància, comprensió, respecte i ser capaços d’adaptar-nos al moment que estem vivint de la millor manera possible i amb la ment més oberta.

 

Older posts