Ja fa pràcticament una setmana que vam arribar a Moçambic, i a poc a poc ens anem aclimatant al ritme africà. Tot és més lent aquí, sense presses, sense estrès, vivint cada instant.

Quan passegem pel carrer ja no ens sobta la manera que tenen aquí de portar als nens petits, embolicats amb una capulana (vestit típic d’aquí) al darrere, o de com les dones porten cubells o altres recipients sobre el cap amb una gràcia innata.

En aquests últims dies la llum ens abandona constantment, i clar tenim forces dificultats alhora de poder treballar però amb paciència i la inestimable ajuda dels nostres companys a l’altre punta de món, el projecte tira endavant.

Les escoles que estem visitant són dispars entre si: des d’aquelles amb més infraestructures i recursos fins aquelles més precàries, però totes amb un mateix denominador comú, l’ensenyament com a valor en alça i pilar essencial d’aquesta nova generació de Moçambiquesos que fa 15 anys estàvem immersos en una guerra civil.

Amb les noves generacions també veiem la innocència dels nens, tant aquí com a qualsevol part del món creiem, són curiosos de per si, oberts a allò que els mostrem, feliços amb el que tenen encara que sigui poc. Són gent acostumada a patir, ens comenten la Maru una missionera que fa dos anys que viu aquí, i amb una gran capacitat de resistència davant les adversitats.

Per a nosaltres trobar-nos amb una escola sense pupitres no és l’habitual; però aquí molts cops és el pa de cada dia i l’enginy juga un paper molt important. On una ombra sota d’un arbre es pot convertir en una aula improvisada, on en una aula sense pupitres asseure’s a terra amb una capulana és l’habitual, on en mantenir la natura en bon estat una assignatura més de la seva educació.

Moçambic un món nou a descobrir i a seguir coneixent. T’hi apuntes?