Actualment el món està patint una sèrie de conflictes socials, crisis humanitàries i econòmiques que fa que la població s’hagi de desplaçar, en els pitjors casos per a fugir de la guerra o la fam dels seus països, situació que per desgràcia afecta tant a petits com a grans sense diferències. Per altra banda hi ha vegades que les famílies han de deixar la seva terra natal per altres motius ben diferents , com  és el cas que ens hem trobat aquests dies en la nostra estada a la Xina, que és marxar per temes laborals.

Avui a les 6 del matí agafàvem un tren camí a Keqiao, una ciutat a una hora i mitja de Shanghai, on havíem quedat amb en Paco, el professor d’espanyol de l’escola que anàvem a visitar. A diferència de les altres escoles que durant el nostre viatge havíem pogut conèixer, aquesta potser no es diferenciava massa d’una escola de casa nostra; un edifici ben construït, una secretaria a l’entrada, el director al seu despatx, aules amb pupitres i ordinadors, un pati per jugar i una sala per fer educació musical. El que és especial i diferent d’aquesta escola és qui hi trobem dins aprenent i ensenyant.

Només entrar a la primera classe ja ens adonem que avui el que viurem ens donarà una visió global del món. L’aula de primer grau, que diuen ells aquí, són uns 20 nens i nenes de 6 nacionalitats diferents que amb l’anglès com a llengua de comunicació comparteixen aula cada dia del curs. Nens de l’Índia, de Corea, de Iemen, de Pakistan, de Síria i de Turquia que a causa de la feina dels seus pares molts d’ells s’han hagut de traslladar a la Xina per un temps indeterminat.

Ens presentem i els comencem a explicar el projecte KAW, amb molta atenció ens escolten sense deixar de fer preguntes sobre la nostra experiència fins ara. Els posem els vídeos de Moçambic, Etiòpia i Jordània i és llavors quan, si els mires als ulls ,veus les cares de sorpresa davant de cada imatge que veuen i  comencen les preguntes sobre coses que han vist i que potser no entenen, com per què a Moçambic no tenen a l’escola pupitres, o per què a Etiòpia han d’utilitzar una bomba per treure aigua del pou. Preguntes que molts cops entre ells mateixos es contesten, ja que molts han viscut en països on hi ha  zones que també tenen dificultats. És constant la interacció entre ells i nosaltres i tota la informació que nosaltres tenim dels països que hem visitat i a la vegada és veure el món des d’uns altres ulls, des dels ulls dels nens.

Així passa el matí, de classe en classe, de país en país, de cultura en cultura, d’aprenentatge en aprenentatge. També ens sorprèn la maduresa d’uns nens que tot i que són nens i segueixen fent coses de nens, la situació de ser fora del seu país i haver de compartir el seu dia a dia amb els seus companys d’altres països fa que siguin més oberts al món i a la vegada més tolerants entre ells.

Potser avui els que hem rebut una lliçó som nosaltres; una lliçó de tolerància, comprensió, respecte i ser capaços d’adaptar-nos al moment que estem vivint de la millor manera possible i amb la ment més oberta.