Gaba és un poble d’uns 4.000 habitants a 40 km de la capital on l’agricultura és la base de la subsistència i on els nens, a part d’anar a l’escola, han de treballar molts cops al camp, els anomenats “nens pastors” o bé en petits comerços locals.

El trajecte cap a Gaba, a l’inici és força tranquil i amb una carretera amb bones condicions; a mesura que ens anem allunyant de Addis el paisatge canvia radicalment, deixem de banda els grans edificis per àmplies zones de conreu de “teff”. Girem a l’esquerre i deixem enrere la carretera asfaltada per endinsar-nos en un camí de terra que ens fa pensar que ja som més a prop de Gaba. Pel camí podem veure els habitants d’aquella zona com passen el seu dia a dia; la majoria feinejant al camp, d’altres movent-se en carro de cavalls transportant allò que han recollit per vendre, altres acompanyats pels rucs ” que és l’animal per excel·lència aquí, a part de transportar qualsevol tipus de càrrega” dirigint-se a casa seva o anant a l’escola.

Arribem al poble i allà veiem les típiques cases fetes de fang i palla, és dia de mercat i tota la comunitat està aplegada per comprar i vendre allò que els fa falta; ve gent de poblets més llunyans, ja que aquest mercat és el més proper en kilòmetres. És un lloc de trobada amb amics o familiars que viuen lluny i que no es poden veure tan sovint, és un moment de convivència i d’entaular diferents converses al voltant del mercat a la vegada que es venen i es compren els productes dels camps sobretot.

Els nen, aliens a tot el que comporta el mercat, tot i que n’hi ha que els veiem venent patates o controlant els seus rucs, juguen els uns amb els altres o en veure la nostra presència s’acosten a preguntar-nos coses. No els entenem, ja que parlen en amhàric però ja es fan entendre, i en el fons l’únic que volen és que els hi facis una foto i els hi ensenyis.

A uns metres del mercat hi trobem l’escola del poble on fan classe, segons l’època de l’any, unes vegades al matí altres a la tarda. És una escola pública on hi trobem diferents aules, totes elles amb el seu mobiliari escolar, els quaderns, cada alumne té el seu i els porten ben guardats en una espècie de carpetes fetes de paper. A l’hora del patí els veiem construir com una tanca feta amb branques d’arbre. Quan acaba la jornada alguns els veiem al pou del poble omplint diferents recipients amb aigua per portar-los a casa aprofitant el camí de tornada.

En aquesta mateixa zona hi trobem una escola dirigida per una ONG espanyola que ja fa uns anys que treballen al país i, gràcies a la qual, els nens d’aquella zona amb menys recursos econòmics o amb necessitats especials poden anar a l’escola i rebre també una educació reglada. Aquí hi trobem els “nens pastors” que quan acaben la seva jornada al camp amb el bestia acudeixen a l’escola a la tarda-vespre; nens de 6-7 anys que han d’ajudar a les seves famílies per poder menjar cada dia.

Però no tot a Etiòpia són escoles rurals on els recursos i les possibilitats d’accedir a elles són més dificultosos; a la capital ens trobem amb una escola privada a un dels suburbis de la ciutat on cada nen paga al voltant de 40 euros al més per assistir-hi. Ens rep el director, un home ben arreglat i amb posat seriós, que amb un anglès impecable ens pregunta sobre els objectius de la nostra associació i molt amablement després d’escoltar-nos ens diu que per poder accedir a l’escola ens faria falta una carta d’alguna entitat del país per autoritzar-nos a entrar i poder treure imatges dels nens que allà estudien; fins ara no ens hi havíem trobat amb aquest cas però entenem perfectament la situació i que aquesta escola és pràcticament igual a qualsevol de casa nostre i per tant és normal que ens demanin una sèrie d’autoritzacions. La visió occidental es ben palpable aquí.

Pel que hem vist fins ara els jocs dels nens són quasi universals, el futbol, saltar a la corda o a les xapes, aquí sí que no existeixen masses diferències i els nens del món són feliços amb els mateixos jocs.

Les escoles aquí ens han donat una altra visió diferent, potser més evolucionada pel que fa a continent africà però amb realitats completament diferents de les nostres.