Quan pujàvem a l’avió camí a Filipines deixàvem enrere 25 dies de conèixer aquesta part del sud-est asiàtic, la qual podríem dirque ha sucumbit als atractius del turisme de masses,  sobretot a l’anomenat turisme de motxilla, i això ha fet que aquest racó de món hagi perdut una mica el seu encant autòcton.

Tot té una explicació lògica, ja que en aquests països subsistir és una lluita diària, però en el fons és una pena que a poc a poc es deixin de realitzar els oficis relacionats amb l’agricultura o la pesca per donar pas a una economia basada en el turisme que, tard o d’hora desapareixerà per què, al contrari del que pensen ells, el turista d’aquí a uns anys buscarà un altre lloc de destí que no estigui ja tan visitat i llavors la població haurà de tornar-se a buscar la vida com ho feia abans.

No podem dir que tot hagi estat dolent perquè en el fons res és dolent ni bo, depèn del punt de vista que ho miris,  per això ens quedem amb tota la gent que ens hem trobat  aquests 25 dies i que d’alguna manera o d’una altra ens han deixat empremta en el nostre camí.

Algunes d’aquestes persone, que sense esperar res a canvi,ens van donar un cop de mà quan vam arribar a Hanoi, a les tantes de la matinada, i ens van guiar fins a la parada d’autobús més propera mentre aprofitàvem per esmorzar un entrepà vietnamita. Com la família que regentava l’hostal a Hanoi amb qui vàrem poder compartir taula i a la vegada explicar el nostre projecte tot menjant el menjar típic de Vietnam. Com amb el pescador que ens va ensenyar a utilitzar la seva barca de rems com ho feia ell i com era la vida en una casa flotant a la Illa de Cat Ba. I no ens n’oblidem dels diferents llocs al carrer on ens vàrem parar, simplement a observar el dia a dia dels habitants del lloc on ens trobàvem, una bona manera de conèixer com és el fer d’aquell indret.

També a Laos, en bicicletes, vàrem poder conèixer els diferents racons d’un país que ha deixat enrere el seu passat on tot girava sobre el riu Mekong per viure també dels “tours”. Provar de fugir d’aquests tòpics és simple, només cal un “hola” en la seva llengua i agafar un bus local on després d’unes quantes hores de trajecte i infinitat de parades acabes relacionant-te amb tot l’autobús i compartint amb ells un tros de canya de sucre per endolcir el trajecte.

Persones que tot i trobar-nos en països molt turístics ens van voler mostrar la realitat del seu país amb els seus ulls, amb la seva gastronomia, la seva llengua i els seus costums diaris, sense emmascarar-la amb “parafernàlies” que només utilitzen per atraure el turista i fer-los pensar que allò és típic d’aquell país.

En el fons el sud- est asiàtic ens ha captivat d’una altra manera, potser ens ha costat trobar la seva essència però com a tot arreu hi és, simplement has de buscar-la i mirar-la amb una altra visió, sense filtres.