Filipines, a part d’obrir-nos la porta a la seva cultura, ho ha fet també a les seves escoles i a la vegada a com viuen, senten i aprenen els nens i nenes filipins.

Hem pogut compartir amb ells les seves hores a l’escola, les seves estones d’esbarjo, el dinar, els exàmens que aquells dies havien de fer, com en sortir de classe anaven a comprar algunes llaminadures, els jocs que compartien amb els companys tant a l’escola com al mateix carrer, la competició de balls tradicionals que feia tants mesos que assajaven i finalment, a alguns d’ells, els més grans, poder-los ensenyar també com viuen, senten i aprenen els nens dels països del món que fins ara hem visitat a través del nostre projecte.

Crec que no deixaran de sorprendre’ns les preguntes o les cares que fan cada cop que els ensenyem els vídeos de Moçambic, Etiòpia, Jordània, Índia…. molts d’ells mai havien vist aquests països abans i encara menys les seves escoles, i  és aquí, quan veuen els seus homònims, on ens n’adonem que el que fem té un sentit, el sentit de fer-los veure més enllà del que tenen al costat de casa, a valorar allò que tenen i el que potser no tenen i els agradaria tenir, d’ adornar-se’n de la realitat del món des d’una visió més humana, on el respecte i la tolerància són valors claus pel futur.

Aquí a Filipines hem tingut l’oportunitat de donar un pas més, de posar en contacte els nens i nenes d’aquest país amb els nens i nenes de l’escola GEM de Mataró en directe. La veritat és que ha estat una de les experiències més enriquidores durant aquests mesos de viatge pel món però, a la vegada, ens ha fet adonar-nos que els nens són nens a tot el món i que les seves preocupacions són completament diferents de les nostres i potser això està bé. Preguntes com “què mengeu a Filipines?” i viceversa o “quines assignatures estudies” o “fa fred ara a Espanya” i viceversa; preguntes que per nosaltres potser serien banals, però que a ells els encurioseixen molt i que fan que es puguin fer una idea, la seva idea com a nens, de com és aquell país tan llunyà i com viuen els nens d’allà. L’intercanvi de preguntes i rialles davant les respostes; cares de sorpresa quan quelcom era molt diferent del seu país i cares d’alegria en veure que alguna cosa era semblant, tot barrejat amb moments de timidesa i d’innocència dels nens, van fer que durant la trobada es respirés un ambient molt tranquil, deixant-se portar i sense pensar en el temps. Tot i que entremig hi hagués una pantalla, semblava que ens trobéssim al pati de l’escola a l’hora de l’esbarjo, xerrant amb els amics. Una experiència que cap dels que estàvem allà podrem oblidar i, que amb paraules, a vegades és difícil d’expressar.

L’últim dia que vam passar a les escoles va ser una barreja d’emocions tant per nosaltres com pels alumnes i professors. Cansats, agafàvem el “jeepney” de tornada a casa satisfets de la feina feta, però contents sobretot d’adonar-nos que les noves generacions saben que l’educació i els valors humans són essencials per aconseguir un futur sostenible.