Finalment, després de mesos de preparació i unes últimes setmanes d’estrès per acabar de tancar contactes, lligar els subprojectes amb les escoles, fer-nos la motxilla i acomiadar-nos dels nostres amics i familiars, arribàvem a Moçambic amb l’esperança que el contacte que havíem fet ens esperés a l’aeroport. Tot i que en sortir no el vàrem veure, vam decidir fer temps i canviar moneda, mentre ho fèiem una cara amiga va aparèixer… era en Joaquim!!!
A partir d’aquí aquell primer dia al país va ser un constant de contrastos. Ens sorprèn trobar-nos amb una ciutat plena de cotxes, un pèl bruta i amb molt soroll de gent.A banda i banda de la carretera principal que agafem ens trobem petits “llocs” ambulants on es venen tot tipus de coses, des de matalassos fins a rodes de cotxes o menjar.
Ens endinsem cap a l’interior del país fins arribar a una ciutat anomenada Boane on ens allotjarem aquests primers dies ja que en Joaquim ens ha buscat una petita pensió d’uns coneguts seus.
Deixem les motxilles i després d’una bona dutxa en decidim a donar una volta pel nostre nou destí i començar a descobrir-lo. La mateixa carretera per la que hem vingut separa la ciutat en dues parts i com passava a Maputo trobem comerços dispars a cada cantó, amb gent pel carrer venent i comprant, sense massa ordre però amb un cert encant d’espontaneïtat.
Ens assentem a sopar a un bar i comencem a veure que el plat habitual d’aquests dies serà pollastre i arròs. Intentem entaular una mica de conversa amb la senyora que porta el local però amb posat tímid li costa acostar-se a nosaltres , pel que hem pogut veure en poques hores a Boane el turisme no és habitual. Ens parla amb portuguès i més o menys ens entenem, però ja ens ha dit en Joaquim que molts no el parlen i que el shangana és l’idioma local, en fi, suposem que a poc a poc l’anirem aprenent, si més no, alguna paraula.
L’endemà i sense poder-nos aclimatar encara ens trobem amb en Joaquim a les 7 per anar a missa a un barri de prop de Boane on hi ha una capella de la congregació. No podem deixar perdre l’oportunitat d’estar en contacte amb una nova comunitat.
Pugem al cotxe i durant 30 minuts podem gaudir del paisatge que ens brinda aquest país, poca vegetació (ens trobem a l’època seca encara), cases fetes de fang que contrasten amb altres ja de totxo que a poc a poc van començant a sorgir, camins de sorra i gent que al nostre pas ens mira encuriosida i d’altres que segueixen amb el seu camí.
Arribem a Picoco on fa dues setmanes que no tenen aigua, ens comenta una de les dones grans del barri i que estan molt preocupats, a més no plou des de fa mesos. Tot i la situació precària amb el tema de l’aigua la comunitat s’ha vestit de diumenge; ens acullen com a dos membres més i ens donen l’oportunitat de compartir vivències, preocupacions i la dedicació d’una cançó típica del país.
És una comunitat rural tot i estar molt a prop del centre de Boane, una població de més de 100.000 habitants. Són gent afable, que ens explica el seu dia a dia i ens impregna de les ganes de seguir coneixent aquest continent que amb una sola paraula podríem definir: CONTRASTOS.
29 setembre, 2015 at 6:52 pm
Amb aquet escrit percebo lo ve que ho esteu pasan i exó em dona molta alegria.
Seguiu així.
Mols Petons.
29 setembre, 2015 at 8:07 pm
Hola Montse aquí és la mateixa hora que alla, nosaltres també a punt d’anar a dormir, fins aviat i gràcies per escriure.
29 setembre, 2015 at 8:11 pm
Moltes gràcies.
29 setembre, 2015 at 8:15 pm
Hola Xevi i Ana, soc la Naiara. Em pregunto que porta aquella nena de la foto a les mans. Es de fusta? Adeu Xevi i Ana , fins la proxima. Molts petons.
29 setembre, 2015 at 9:27 pm
És un instrument tradicional
2 octubre, 2015 at 10:40 am
Hola Aitana i Naiara ja sabem el nom de l’instrument, és diu Xidendere amb un dialecte de la zona que és el Shangana. És molt típic i s’utilitza molt.